Els boscos més madurs constitueixen l’ecosistema terrestre més ric en biodiversitat i resulten indispensables per a la conservació de moltes espècies amenaçades de flora i fauna. Els processos de dinàmica natural hi van conformant estructures de l’ecosistema cada vegada més complexes. L’existència d’arbres exuberants i centenaris de gran diàmetre fa possible que s’hi faci tota una sèrie de cavitats i cavorques que són vitals per a multitud d’éssers vius. Les immenses soques seques, tombades o encara dempeus, es van descomponent i reciclant lentament durant moltes dècades i hi apareix successivament una comunitat infinita de líquens, molses, fongs, falgueres, insectes, microorganismes… i tota l’extraordinària piràmide de vida que en depèn. A més, generen i conserven els sòls forestals més profunds i fèrtils. Esdevenen laboratoris naturals en contínua evolució. Signifiquen els paratges naturals terrestres de més alta vàlua ecològica del territori i, doncs, zones de protecció prioritària.

La política per fer front a l’emergència climàtica ha de tenir ben presents els colossals avantatges de fomentar i poder comptar amb una xarxa de boscos amb estructures madures o gestionats a dinàmica natural. D’una banda, l’enorme volum dels grans arbres que contenen, amb fusta acumulada durant dècades o inclús segles, i d’una altra, la fondària d’un sòl forestal amb abundant carboni orgànic, provinent de la descomposició continuada de soques al llarg del temps, converteixen aquests boscos en ingents embornals de carboni. L’emmagatzematge de carboni creix permanentment, atès el arbres vells continuen realitzant la fotosíntesi, i les clarianes que van obrint els peus decrèpits queden coberts espontàniament per planta jove o espècies de llum, tot reiniciant el cicle i originant un mosaic harmoniós cada vegada més eficient.

—–

Progressivament, la conformació d’imponents capçades que es traven a major alçària creen un efecte cova que permet moderar la temperatura a l’interior del cobricel arbori. El sòl més profund i recobert de soques i molses preserven una humitat valuosíssima per al manteniment de l’ecosistema. L’estructura del bosc en un mosaic cada vegada més heterogeni, la composició de microclimes, l’extraordinària complexitat i riquesa biològica, i la barreja i convivència d’espècies de llum i d’ombra, atorguen a aquests boscos una major capacitat de resposta davant de canvis en el règim climàtic.

—–

Un altre factor no menys important és la imponent densitat de fauna insectívora que apleguen els boscos amb components de maduresa, mercès a l’esclat de vida abundant en els troncs en descomposició, a la profusió de cavitats i refugis a les grans soques, i consegüentment, a un més complet i robust equilibri ecosistèmic. Una piràmide robusta en dinàmiques de predació i d’interespecificitat dins la cadena tròfica exerceix un control altament eficient sobre una eventual plaga causada pel debilitament de plantes degut  a secades o flagells climatològics. Convé subratllar el fet, a més, que aquests beneficis es poden produir també en els sectors arbrats adjacents destinats a explotació fustera.

—–

Tot aquest conjunt d’atributs [esmentats en la darrera càpsula] confereix als boscos madurs una major adaptabilitat i resistència davant de fenòmens meteorològics extrems i una millor resiliència als efectes del canvi climàtic, molt especialment davant els cada vegada més evidents episodis allargats de sequera i enfront un risc creixent d’incendis forestals.

La conformació estratègica d’un mosaic amb distintes vocacions forestals, des de la generació de deveses o la producció fustera fins a la destinació a evolució natural, demostra ser doncs una fórmula excel·lent a l’hora d’entomar l’emergència climàtica.

D’entre els nombrosos beneficis que ens aporten els boscos madurs, la contribució en la regulació hídrica es revela fonamental. L’estructura dels boscos més vells es caracteritza per la conformació de grans arbres i la reducció progressiva de la densitat arbrada i del sotabosc. Aquesta biomassa foliar més escassa no provoca tanta intercepció de la pluja, ni per tant tanta evaporació de l’aigua, com en les masses joves i atapeïdes que tan sovintegen en els nostres paisatges. En no haver-hi un espessor elevat tampoc existeix tanta competència pel recurs hídric del sòl, i consegüentment es produeix molta menys evapotranspiració. La pluja doncs arriba més copiosament als estrats inferiors i va enxopant tota la munió de soques en descomposició i de líquens i molses, sistema que actua com a una esponja gegantina. L’aigua irriga lentament el sòl profund, infiltra més generosament i va recarregant els aqüífers. Amb tot, s’eviten molt notablement els escolaments superficials excessius, les avingudes i les inundacions, així com els processos erosius i les quantioses pèrdues que comporten a tots els nivells.

—–

En conclusió, en un medi de caràcter eminentment mediterrani, s’optimitzen enormement les precipitacions, que es preveuen cada vegada més escasses i amb una tendència a acusar-hi  majors episodis de temporals i pluges torrencials. En un context de crisi hídrica, els boscos centenaris permeten aprofitar molt més eficientment un recurs tan essencial i vital com l’aigua.

L’afavoriment de boscos amb estructures madures resulta primordial que es realitzi arreu del territori amb masses forestals i en aquella proporció que resulti factible en cada espai natural. De forma particular, és altament apropiat de fomentar tot al voltant de fondalades, rieres i torrents, i també a les capçaleres dels rius i valls. En els marges de vessant ajuden a estabilitzar millor el sòl, gràcies al desenvolupament de sistemes radiculars més forts i profunds.

També s’ha constatat que el complex sistema radicular dels boscos de ribera, i molt especialment el de les vernedes, actua com a mecanisme natural formidablement eficient en la depuració de l’aigua dels cursos fluvials.

Dins la matriu de boscos Sèlvans, una xarxa àmplia que abasta boscos singulars, els boscos més madurs i boscos destinats a evolució lliure, tan sols en aquells paratges que compleixen uns certs requisits, s’hi organitza i promou la seva funcionalitat terapèutica. Aquesta subxarxa de boscos permet generar un nou producte ecoturístic, un nou recurs útil per a la responsabilitat social corporativa de les empreses, i el desplegament de nous serveis de salut i benestar per a la societat. L’objectiu és incloure progressivament aquest actiu en el sistema de salut pública, tal i com ja s’està fent de forma exitosa en països com Japó, la República de Corea, Alemanya o Escòcia, per tal que a mig-llarg termini es produeixi un cert estalvi en la seguretat social.

—–

L’evidència científica ha palesat que passejar pel bosc genera notables beneficis a nivell psicològic i fisiològic. En concret, s’ha evidenciat que la majestuositat i harmonia dels boscos amb arbres grans i vells generen un benestar i confort significativament majors en comparació a boscos joves, densos i regulars. La recerca biomèdica també està constatant que determinats compostos orgànics volàtils del medi forestal ajuden a enfortir el sistema immunològic. Com més madura i complexa sigui l’estructura del bosc més diversa resultarà l’aerobiologia de l’atmosfera forestal. Sens dubte, els boscos més biodiversos són els que contenen una multiplicitat major de substàncies i essències naturals beneficioses per al nostre organisme. Tal i com es va concloure en el III Congrés Internacional sobre el Potencial dels Boscos en la Salut, organitzat per Sèlvans i celebrat a Catalunya el 2019 (Girona i la Garrotxa, entre el 7 i el 10 d’octubre), cal entendre el bosc com un equipament sanitari, un factor de promoció de la salut, especialment vinculat amb la prevenció.

—–

Que la biodiversitat ens protegeix també ho demostra la vinculació directa entre la destrucció dels entorns naturals i l’aparició de noves infermetats i epidèmies. Efectivament, a escala global, ja es pot parlar d’un canvi epidemiològic, d’una acceleració en la circulació de malalties, amb un risc creixent a esdevenir pandèmies. En simplificar els ecosistemes reduïm el nombre d’espècies, desapareixen microcomponents intermedis protectors, i quedem molt més exposats a nous patògens. És imprescindible, i de màxima urgència, recuperar tota la complexitat dels ecosistemes i de mantenir-ne plenament els equilibris ecològics, almenys en una part substancial del territori.

 I per últim, ja des d’una perspectiva més històrica, l’existència dels arbres més remarcables, centenaris o singulars que encara embelleixen el nostre paisatge rural i mosaic forestal sovint respon a motius dendroculturals, entre d’altres: valor patrimonial, element paisatgístic, transcendència simbòlica i de solemnitat, funció partionera, provisió d’aliment al bestiar, aportació de llavor de qualitat, reclam cinegètic, significació espiritual, recurs terapèutic… Constitueixen un patrimoni d’una vàlua incommensurable.